dilluns, 31 de desembre de 2007

DE QUI SÓN LES ULLERES?

Deuen ser del Charles...


NAZIO BAT, SELEKZIO BAT (II)

El diumenge 30, Dia de Mallorca, ens vam despertar a Bilbo amb la ressaca futbolera, reivindicativa, festiva i alcohòlica. Encara amb l'experiència a flor de pell ens quedava acabar de fer turisme per la ciutat i encarar el camí de retorn a casa.

Aquí teniu més fotografies!

A la recepció de l'hotel esperant els dormilegues, passant comptes després de dos dies sense miraments! (que car que és ser català!), i decidint on anàvem a dinar...


I al final, abans que la càmera de fer fotos es morís, l'última imatge on quedem immortalitzats els jerquis ponentins, un de figuerenc i els col·legues que es van unir a nosaltres!

Companys i companyes, ha estat genial!!!



Ara només em queda dir: Urte berri on!

diumenge, 30 de desembre de 2007

NAZIO BAT, SELEKZIO BAT! (I)

Recent arribats de Bilbo, del partit entre Euskal Herria i Catalunya, no tinc paraules per tal d'explicar tot el viscut. Així que us deixo algunes fotografies il·lustratives d'una de les millors experiències que he viscut.Com ha dit el Bojan "tinc la pell de gallina"!!Diguem-ne que el cap de setmana va començar al cotxe, (senyors mossos, com podeu veure, els cinturons ben lligats!)direcció Euskadi, i llançant estelades per la finestra! Si algú de vosaltres va veure una estelada que volava per l'autopista, sapigueu que era meva!!!
Després, ja comencem amb el menjar (i beure). Primer a les àrees de l'autopista, i després al Bocatta (que com tothom sap, és un restaurant típic basc!). Clar que a quarts de 5 de la tarda poca cosa queda oberta!
I després..... cap a la mani!!!!

Després d'un bon tram a peu, i de quedar-nos afònics cantant en català i euskera, directe cap a SantMamès per veure el partit de futbol. Clar que en el fons, vaig estar pendent de tot menys del partit. Això sí, el gol del Bojan el vam poder gaudir de ben aprop! Igual que l'onada que recorreia tota la Catedral, la crema de banderes espanyoles, els crits d'In.de.pen.den.zi.a amb accent basc, o el Pepo fent de les seves amb un preservatiu...

Com deia aquell, tot plegat us ho diré amb dos paraules: im-pressionant!



I al final de la nit, el "metroak" i cap al Centre de la ciutat per veure Betagarri i fer txacolís! Clar que les fotos de la festa les deixarem per un altre dia... Tot i que el folguereta en té una de bona... (una servidora estava darrera la càmera en aquells moments. De quina una em vaig salvar!!).


La foto és en si mateixa borrosa perquè és un reflex del que hom veia en aquell moment....

Fins aquí la primera part! La resta vindrà en un altre post! ......
Mentrestant, sempre quedarà la imatge del pepo: http://www.youtube.com/watch?v=sxLYZ3l_tdE

divendres, 28 de desembre de 2007

Altre cop Nadal!

NADALA INGRATA. (una de les millors nadales dels últims temps!)

A Betlem en un portal
Jesús neix a una banqueta
i per Via Digital
en directe ho retransmeten.
Al bell mig de l'erol,
Sant Josep d'això en té idea,
li munta un bressol
que ha comprat en el Ikea.
En Jesús dorm abrigat
amb una tovallola
que té un gran estampat
on hi posa Coca-cola.
La Maria, com hi ha món,
unes mantes compraria
però ha fos la Visa Electron
allà a la perfumeria.
El messies ha nascut,
el Nadal a tots conforta
i el Producte Interior Brut
creix i això és el que importa.
Els pastors van arribant
en potents 4x4
i li duen a l'infant
jocs de guerra i de combatre.
Ha nascut el fill de Déu
el carrer tot s'engalana
i per cada llum encès
al món un nen mor de gana.
Menja neules el botxí,
pau als homes i a la terra
que demà de bon matí
ja continuarà la guerra.
N'ha marxat el caganer,
en aquest joc ell no hi entra
no fos que el fessin pagar
fins i tot per anar de ventre.
El messies ha nascut,
el Nadal a tots conforta
i el Producte Interior Brut
creix i això és el que importa.

diumenge, 23 de desembre de 2007

L'enquesta musical

El Folguereta m'ha avisat de la roda que hi ha pels fotologs i blocs, a través de la qual s'escull un grup de música i s'han de respondre tot un seguit de preguntes amb només els títols de les seves cançons. Després és passa el "marron" a 4 persones més perquè segueixin el test.


La veritat és que és prou bona idea! Així que: a l'atac!!


Grup/Cantant escollit: evidentment, Els Pets

1. Ets home o dona? Jo vull ser rei

2. Descriu-te: Massa jove per fer-me gran

3. Què senten les persones per tu? Una fiblada a la pell

4. Com descriuries la teva anterior relació sentimental? S'ha acabat

5. Descriu la teva actual relació: Fàcil

6. On voldries ser ara? Calafell

7. Com es la teva vida? Estúpidament feliç

8. Que demanaries si tinguessis només un desig? Una estona de cel

9. Una frase sabia: La vida és bonica (però complicada)

S'ha de reconèixer que els Pets ho posen fàcil, perquè són uns poetes de la vida quotidiana.. potser per això són el meu grup preferit, perquè saben explicar cada cosa de la manera més fàcil i a la vegada més adequada.

Bé, el cas és que no li dic a ningú en concret que ho faci, sinó que ho deixo obert a tothom que ho vulgui fer, perquè és una bona manera de conèixer nous grups, noves cançons, i nous blocs!


dimarts, 18 de desembre de 2007

Nou equip!


Moltes gràcies als que em vau animar des d'un principi!
Moltes gràcies als que em vau convèncer!
Moltes gràcies als que em vau recolzar!
Moltes gràcies als que em vau votar!
Moltes gràcies als que vau venir al congrés!
Moltes gràcies a la resta de la nova executiva per la feina prèvia!
Moltes gràcies als companys i companyes de les JERC que feu que cada dia estiguem una mica més a prop del nostre objectiu!
Com deia aquell "no és tan important la meta com el camí". La meta la tindrem sempre present per tal d'arribar-hi, però fins llavors, espero que el viatge ens serveixi per crèixer plegats, aprendre i enriquir-nos com a persones.

dilluns, 10 de desembre de 2007

El repetidor alacantí. Del que sembla i del que és.


Tinc especial devoció pel Conseller de Cultura de la Generalitat, des que va ser professor meu a la universitat. Tot i fer-nos classes a les 9 del matí dels dilluns, una hora poc atractiva per assistir en massa, va aconseguir que l’aula sempre estigués plena de gent.
Perquè sóc testimoni que és un gran professor, i les veus més crítiques del país l’avalen com un gran professional em fa ràbia que ara se li doni la culpa del tancament del repetidor de la Carrasqueta, a Alacant. Precisament ell és qui ha portat les negociacions perquè el tancament no es produís, i pel que ha passat avui pot semblar que no se n’hagi sortit, però cal saber ben bé les coses i no tirar pel dret, com moltes vegades estem acostumats.
Les emissions de TV3 al País Valencià es produïen sota l’al·legalitat, en tant que no hi havia una legislació que regís l’emissió d’una televisió fora dels límits del seu àmbit d’actuació. Per tant, per aquesta falta de normativa, TV3 en teoria només podia emetre en el marc del Principat. Ara bé, gràcies als repetidors d’Acció Cultural el senyal arribava fins als límits d’Alacant.
El govern del PP de València, decideix posar fi a aquesta emissió, perquè la seva filosofia no va en aquesta línia i ho empren per via judicial, denunciant aquesta falta de legalitat, i li donen la raó. I el jutge decideix que el govern valencià pot tancar els repetidors. Evidentment el que fan Camps i companyia, emparats per la resolució, és tancar-lo.

I mentrestant què? Des de Catalunya s’ha estat mirant sense dir ni piu? Doncs no. Des del primer moment, el Conseller Tresserras va engegar les negociacions perquè el tancament no es fes efectiu, i es pogués arribar a un acord amb el govern valencià. Les negociacions estan en un punt avançat, pel que fa a la possibilitat de la reciprocitat entre Tv3 al País valencià i Canal 9 al Principat. Una reciprocitat que tindrà lloc gràcies a la TDT. Però perquè això es doni primer s’ha de produir l’apagada analògica total i la implementació a tot el territori dels aparells de TDT. Per tant, estem davant d’un impàs d’un anys i mig – dos anys perquè sigui efectiva l’emissió recíproca.
Com que el govern valencià no destaca pel seu catalanisme, ni per la seva devoció pels Països Catalans, no li interessa dir que ha arribar a un acord amb el govern català, més que res perquè no és rendible electoralment. Però en canvi, fer ús de la sentencià que li dóna permís per tancar el repetidor és una arma electoral que li aporta poder i vots. I això és el que han fet.
Aquesta és la situació desitjable? És evident que no! Només faltaria! Però la penyora a pagar perquè TV3 es pugui veure de forma legal i independentment dels governs que hi hagi tan al Principat com a València és haver de passar una temporada sense emissions.
Torno a repetir, que m’hagués agradat que aquesta acció no hagués tingut lloc, i lamento profundament que la bona gent d’Alacant es quedi sense una de les millors ofertes televisives que tenien fins ara, però es veu que en política ni tot és blanc ni tot és negre.

Mentre uns denunciaven que s’ha d’arrancar la crosta nacionalista de TV3 altres intentaven salvar les emissions. Però com sempre només veiem allò que volem veure.
I ara anònim, dóna les gràcies a qui realment se les mereix, que no és altre que el PP al País Valencià. Ell és qui ha fet efectiu el tancament. O és que potser hi ha anat el Carod a tancar-lo? Va home va, prou de simplificacions cavernícoles i demagògia barata, que la gent no és tonta.

dijous, 6 de desembre de 2007

El que seré quan sigui gran...


He estrenat els 23 anys malalta. Igual és un símptoma que l'any que vindrà no serà del tot bo. O vés a saber, igual significa que anirem de pitjor a millor. Ja ho veurem. El que és pràcticament inevitable quan es compleixen anys és fer una mica de valoració dels últims mesos, i més en perspectiva, de tota la vida. Vint-i-tres anys ja és cosa seriosa. De fet, per a molta gent són massa anys. Sinó penseu en els anys de govern de CiU a la Generalitat. Clar que per altres són massa poc: si fos pel Chávez estaria al capdavant de Veneçuela, no 23 anys, sinó de forma vitalícia. Com deia aquell, tot és relatiu, així que depèn de com es miri. Les coses canvien, i amb 23 anys, poden canviar molt. De fet, i no és per posar-me melodramàtica, però quan miro enrere sempre em sembla que "cualquier tiempo fue mejor...". Clar que després surt la dosi optimista que em fa tocar de peus a terra dient que això és la sensació que tenim perquè no sabem què és el que vindrà.
Més important que la meta és el camí que fem, per això el dia a dia és el que realment importa. I als meus 23 anys hi ha dies que faig de tot menys el que hauria de fer, o potser millor dit, faig moltes coses però sempre em deixo de fer les que són importants. Em descuido de trucar algunes de les meves millors amigues per veure com estan. Em descuido de contestar aquell correu d'aquell antic company d'universitat que fa dies em va preguntar com m'anava la vida. M'oblido, sense voler, de fer una abraçada a la mare abans de marxar, o de fer-li en arribar altre cop a casa. Fins i tot hi ha dies que que vaig tan capficada que no saludo la gent del carrer en marxar cap a treballar, o que no tinc ni temps de posar-me les cançons que m'agraden abans d'anar a dormir. Sigui com sigui, la cosa és que comencem a complir més anys... i vénen les responsabilitats, i les decisions, i l'estrés...
Però com que en el fons un és allò que se sent, continuo tenint molt clar que això de fer-se gran encara em queda lluny. I mentrestant, a gaudir del dia a dia, sense oblidar les petites coses, a somriure sempre, encara que sigui davant del pastís quan comptes una espelma de més, i a continuar pensant sobre el que seré quan sigui gran!



dijous, 22 de novembre de 2007

Som una Nació i diem PROU! L'1-D tothom a Barcelona


Manifest de la Plataforma pel Dret a Decidir


Som una Nació i diem PROU!

Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures


Davant la reiterada fallida de les infraestructures viàries i de transport a Catalunya dependents de l'Estat Espanyol, la Plataforma pel Dret de Decidir i les entitats adherides a la mobilització considerem que:- És l'hora que s'acabi el maltractament sistemàtic i continuat a la societat catalana. El menyspreu i el passotisme amb que la ministra espanyola Magdalena Álvarez tracta una qüestió importantíssima per al benestar dels catalans i catalanes ha de tenir com a resposta la mobilització popular.- Els catalans i catalanes tenim el dret de decidir quin model nacional d'infraestructures i de mobilitat volem. Cal trencar la dependència, que significa ineficàcia i menyspreu cap a les necessitats i les decisions de la ciutadania del nostre país, pensada i al servei dels interessos centralistes de l'Estat Espanyol. El dèficit inversor, un sistema de finançament injust i l'espoli fiscal són, en aquest sentit, els principals elements que ens porten al carreró sense sortida d'uns serveis i unes xarxes públiques d'ínfima qualitat. Volem decidir i gestionar les nostres infraestructures.- La definició d'aquest model de xarxa d'infraestructures ha de ser autocentrat. S'ha de fer des de la proximitat, des de Catalunya. Els darrers 15 anys el servei de rodalies de la Regió Metropolitana de Barcelona ha passat de 64 a 115 milions d'usuaris sense modificar la infraestructura ferroviària, que s'ha degradat. Les inversions previstes des del 92 per a les rodalies de l'àrea metropolitana de Barcelona s'han destinat pràcticament de manera exclusiva a un macroprojecte ambientalment agressiu i que no ens connectarà ni amb Europa ni amb l'Eix Mediterrani, el TAV. No s'han potenciat, adequat ni modernitzat les línies de Regionals existents per crear una veritable malla ferroviària de qualitat a tot el país.- Tenim una xarxa viària, especialment la secundària, deficient i més d'un terç dels peatges de tot l'Estat.- Les infraestructures aeroportuàries, peça clau per al desenvolupament nacional en el context global, han d'estar gestionades des del territori i no al servei, de nou, d'un sistema centralitzat al servei d'un únic aeroport de primera, Barajas.- El model de mobilitat i la xarxa viària i d'infraestructures que reivindiquem ha d'estar al servei i a l'interès general de les ciutadanes i els ciutadans de tota Catalunya i amb criteris d'equilibri territorial. La societat es mereix un servei de transports públics de persones i de mercaderies de qualitat i de proximitat.

En aquest sentit des de la societat civil catalana reclamem:

- La solució immediata, per dignitat nacional, del desgavell de les infraestructures actualment en execució i la priorització de les inversions i els recursos per al bon funcionament de les rodalies de RENFE.

- Un nou sistema de finançament per a Catalunya just i transparent que permeti conèixer les balances fiscals i gestionar adequadament les infraestructures; de manera immediata, el compliment dels compromisos en matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya.

- La capacitat de decidir des de casa nostra sobre qualsevol planificació, licitació, priorització i execució de l'obra pública i de la xarxa de transports i infraestructures en general que ens afecti, sempre des d'una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment sostenible.

- Exigim que es prioritzi la seguretat de les persones treballadores i usuàries, com també que se satisfacin les pèrdues econòmiques particulars i empresarials ocasionades pel desgavell de Rodalies i s'agilitin els mecanismes d'informació, de reclamació i de devolucions a les persones afectades.

- En definitiva, el dret de decidir el model de país que volem construir, i les condicions per exercir-lo.

Per totes aquestes raons i, de manera especial:


Exigim el traspàs de la xarxa de transports i d'infraestructures a la Generalitat de Catalunya.

Exigim la publicació de les balances fiscals entre Catalunya i l'Estat Espanyol.
Exigim que la Generalitat de Catalunya recapti i gestioni tots els nostres impostos.

Absurditats de la justícia


Pensava que mai podria estar d'acord amb un jutge de l'Audiència Nacional, però mira, ves per on, ara coincideixo en una afirmació que va fer durant el judici pels dos acusats de cremar una foto del rei, en la que va remarcar que la situació que es va donar durant el judici era "absurda". Absurda però, gràcies a la situació que ell mateix va provocar!
No us penseu pas que m'ha posseit algun esperit monarquicoespanyolistajudicial, i ara em dedico a defensar l'Audiència, sinó més bé al contrari.
És un fet bastant lamentable el que es va donar a dimarts passat mentre es jutjava al Jaume Roua i l'Enric Stern. Ells, acusats d'injúries a la corona per cremar fotografies dels reis a Girona durant la visita dels monarques a la ciutat catalana, van respondre les preguntes del fiscal i de l'advocat en català. Fins aquí tot correcte. El jutge però, que no té ni idea de català (ni tan sols a la intimitat) va creure innecessària la presència d'un traductor i va alegar que uns nois com ells, amb la seva edat, ja haurien de conèixer perfectament el castellà.
LLàstima, però, que encara no han entès que no és qüestió de saber o no saber el castellà, sinó de poder-se expressar en la nostra llengua, de poder escollir en quin idioma es vol declarar. Pensava que anaven dient que el català també és un idioma oficial dins de l'estat plurinacional espanyol..
Bé, la situació va ratllar l'absurditat, tenint en compte les declaracions dels nois en català mentre el jutge no entenia ni una paraula del que s'estava explicant. I la situació és més que lamentable si tenim en compte que el jutge va dictar sentència sense haver-se enterat de la missa.
Així doncs, perquè serveixen els judicis? És només una parafernàlia de la justícia? Si els jutges ja tenen pensades les penes abans d'escoltar els acusats i els advocats, ens podem estalviar els tràmits, no? I, qui jutjarà l'Audiència per haver negat un dret fonamental als acusats i per celebrar un judici sense garanties?

Tot plegat, un exemple més de la merda de país en el qual ens fan viure.

Des d'aquí un recolzament als dos acusats, i un reconeixement per no deixar-se trepitjar.

dijous, 15 de novembre de 2007

Una cançó sempre va bé!

Una setmana sense actualitzar ja em comença a fer vergonya... Hi ha tantes coses sobre les que escriure... Tantes notícies, tants temes que comentar, tantes històries, anècdotes, vivències... Però ho deixaré per un altre dia. Aquesta nit, escoltant música mentre estava fent una mica de feina m'ha sortit el Llach. El mestre. Què gran! I sense voler, fruit de la casualitat, m'he fixat en una cançó en la qual no havia parat atenció abans. "Dona'm la mà". Aquí us l'escric per tots i totes vosaltres. Per submergir-se uns minuts en el món llachinià i gaudir-ne. Evidentment, lletra de Miquel Martí i Pol, l'altre mestre!

Dóna'm la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà,
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.

Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que han de dur al futur desitjat.
Dóna'm la mà
i així podrem

creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest

com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.

Dóna'm el cor
per compartir
projectes i esperances,
dóna'm els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
que s'exalta el vell desig d'un món millor.

dimarts, 6 de novembre de 2007

Sobre rodes...


Durant el Pont de Tots Sants mentre a casa nostra estavem celebrant la Castanyada, entre panellets i moscatell, se succeien simultàniament dos esdeveniments prou importants a escala internacional i de la qual Catalunya n'era protagonista. Per una banda, els nois de la Selecció Catalana d'Hoquei es proclamaven subcampions de la copa Amèrica. Sí ja ho sé, no va poder ser. Sí ja ho sé, és la Copa Amèrica. Però crec que és una escletxa de llum per arribar no molt tard al ple reconeixement. No es va guanyar, però es va fer un paper més que digne, i el més important, els jugadors representaven Catalunya. L'equip formava abans dels partits amb l'himne dels Segadors de fons, i l'entrenador, el gran Camps, donava les instruccions en català als temps morts. No es tracta d'acontentar-nos amb partits de costellada ja, allò anava de veres, i vam estar a l'alçada de l'ocasió.



Però a l'altra punt de món, concretament, a Austràlia, conqueríem també dos títols mundials. Parlo de la mateixa Federació Catalana de Patinatge, però en aquest cas de la disciplina de patinatge artístic. Per quarta vegada consecutiva, les patinadores del Club Olot pujaven al caixó més alt del podi. Es posaven el públic a la butxaca amb un espectacular xou, i demostraven una vegada més que són les millors del món amb diferència. També el Club de Sant Celoni va procalmar-se campió mundial de la categoria dels grups petits, i d'aquesta manera arrodonia el resultat català.


A vegades, quan es guanya moltes vegades, dóna la sensació que la victòria és una cosa fàcil. Fins i tot, arriba a convertir-se una cosa obligada. Però ni de bon tros té res de senzill fer cada any el camí des del principi. Pensar les idees, l'esforç dels entrenaments, hores i hores de treball, de tornar-hi que no ha estat res, i la cursa fins al títol mundial: superar el provincial, el català, l'espanyol, l'europeu, i finalment arribar a la fase final. I tot això, en un esport que es troba a anys llum de la repercussió social, econòmica i de reconeixement del futbol.
Tant els jugadors d'hoquei des de Recife, com els clubs catalans des d'Austràlia, van situar Catalunya com a referent dins el Patinatge mundial. Tan uns com els altres es mereixen la més gran felicitació per la feina, i sobretot el suport unànim de la societat catalana, l'admiració d'una modesta patinadora, i mil gràcies per fer-nos feliços. Ànims!!

dimarts, 30 d’octubre de 2007

NOU BLOC!

El grup d'Esquerra Republicana de Catalunya a Torregrossa ha obert un nou bloc per tal d'informar als internautes de les accions que emprén i de les preguntes i mocions que presenta a l'Ajuntament, a més a més, de mostrar les opinions sobre els temes importants que afecten el poble. De moment, és un bloc modest, però amb tot el necessari per començar a caminar en l'infinit món de la xarxa. Així que ja ho sabeu, si esteu interessats en tenir una altra visió de la realitat torregrossina el web http://erctorregrossa.blogspot.com/ és una eina que teniu al vostre abast.

Hi sou benvinguts i benvingudes!

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Ja n'hi ha prou! Volem els papers segrestats a Salamanca

Diumenge passat, dia 21, vaig tenir el privilegi de ser una de les 12.000 persones que vam omplir el Palau Sant Jordi de Barcelona per reclamar el retorn dels Papers catalans que encara es troben segrestats a Salamanca. Va ser tot un acte marcat per l'emotivitat, present en el record de les víctimes del franquisme personificades en Lluís Companys, Joan Peiró i Salvador Puig Antic. Va ser un acte marcat també per la ràbia que se'ns encenia en veure els vídeos de la història dels papers i totes les injustícies que s'han comès, totes les mentides que ens han fet creure, i les desqualificacions que hem hagut de sentir com a poble per tan sols voler recuperar el que és nostre. Va ser un acte amb força. Un força espontània que venia de les grades en forma de consignes i crits en favor de la independència i Catalunya. I se'ns dubte va ser un acte de dignitat per reclamar amb la cara ben alta, sense pors, sense manies, sense renúncies, que tornin els papers, i que es faci justícia després de 70 anys.

La tarda va ser un cúmul de moments, i costa d'entendre com va anar sense haver-hi estat. De tot plegat però, crec que se'n pot extreure una bona conclusió. Hem de tornar a felicitar-nos pel bé que funcionen les mobilitzacions de la societat civil. La comissió de la dignitat ha aconseguit mobilitzar la gent, que ja n'està farta i que com deia el lema, ja en té prou. A escala més petita, enmig del Sant Jordi, vaig reviure l'essència de la manifestació "Som una nació" del 18 de febrer del 2006. I allò em va encoratjar, perquè només amb la força i la unitat de tots i totes podrem aconseguir allò que ens proposem.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Josep Lluis Carod-Rovira respon a TVE "Tengo una pregunta para usted"

Com a dirigent polític està clar que l'ha cagat algunes vegades i ha encertat el camí en d'altres. Com a líder del partit ha sapigut situar Esquerra com una organització de referència a Catalunya, tot i haver entrepusat alguns cops. Com a català, ahir, davant de tot l'estat, i amb la flor i la nata de l'Espanya profunda davant, va ser clar i contundent.
Crec que va estar realment bé. Sí senyor, aquesta vegada va saber representar molts catalans i catalanes que l'estàvem mirant.

dimarts, 2 d’octubre de 2007

Polònia - El rei d'Espanya crema les seves fotos

Un altre cop, s'ha de felicitar la gent que fa Polònia.

Ara bé, deixant de banda l'humor intel·ligent que ens regalen cada dijous, vull deixar clar que per sobre de tot defenso la llibertat d'expressió per damunt de les criminalitzacions i sacralitzacions, però això no vol dir que comparteixi l'estratègia de cremar fotografies per tal de protestar, reivindicar o fer-se sentir. Mireu, digueu el que digueu els anòmis que deixeu algun comentari en aquest bloc de tan en tan, no és més antimonàrquic qui crema més fotografies del rei, ni més independentista qui porta l'estelada lligada al coll. Jo no he cremat cap fotografia i em sembla que no en cremaré, però estigueu alerta abans de criticar-me: per res del món recolzo la persecució judicial i mediàtica que estan patint les persones que ho han fet. Perquè com deia, la llibertat d'expressió és un dels drets fonamentals per esdevenir persones lliures. I en aquest cas és injust tot el que està caient a sobre dels i les joves catalans per tal de protestar a través de la crema de fotografies. Igual que són injustes les lleis que blinden al rei, i el situen en una posició privilegiada quan parlem d'injúries, calúmnies, o ultratges. Precisament aquestes desigualtats entre persones, i aquests privilegis d'una família per sobre de la resta, sense oblidar que la corona actual no és altra que l'herència més directa del franquisme, fa que em declari antimonàrquica.

si és cert que som iguals davant la llei... perquè collons jo mai podré ser rei!

dimecres, 26 de setembre de 2007

SALTEN ESPURNES!












No em fa cap por dir ben alt que jo també sóc ANTIMONÀRQUICA! i que per mi, i tal com deia aquell, una Corona no és res més que un barret que deixa passar la pluja!


I ja està, ni fa falta justificar-se, ni fa falta donar explicacions! O potser ens van preguntar si el volíem el rei?

dimarts, 11 de setembre de 2007

HEM FET EL CIM!


Aquest cap de setmana passat, juntament amb uns companys i companyes "de lluita" hem anat d'excursió al Pedraforca. La veritat, i és que s'ha de ser sincers, jo no estic gaire acostumada a fer viatgets d'aquest tipus: amb motxilla i cantimplora i venga a grimpar per les pedres. No sóc una fanàtica de l'excursionisme ni em tira molt això de pujar i pujar per després tornar a baixar i baixar... Però també cal acceptar les realitats quan es presenten davant dels nassos. I he de reconèixer que en arribar al cim del Pedraforca em vaig sentir molt orgullosa de mi mateixa, i evidentment de tot el grup que anàvem, d'haver aconseguit la petita gesta. No puc magnificar gaire sobre el cim fet, ja que molta gent ha pujat la muntanya en qüestió, però és d'aquelles coses que fan sentir bé a un mateix. Arribar a dalt, i veure tot el panorama als teus peus és la millor recompença a l'esforç fet. El paisatge és genial, impressionant. La sensació, difícil d'explicar: calma, pau, i desconexió total de la vida quotidiana. La segona part del dia és l'arribada. Quan tornes arribar al punt de partida i gires els ulls enrere i veus d'on vens, dóna la sensació que ets una mica més gran i important, perquè ja has fet una cosa més que poder explicar. Llavors apareix el cansament, les cames comencen a fer figa, van venint les agulletes, però és igual. Ha valgut la pena. I sense ser una boja de la muntanya, parlem de la jornada, i sense saber com, ja estem preparant una altra sortida amb els companys. I jo, que era novata en excursions per la muntanya i reticent a això de pujar per després haver de tornar a baixar, veig com m'omple d'il·lusió poder repetir-ho. Suposo que és un lloc que enganxa, que xucla i captiva.
Al cap i a la fi, l'excursió al Pedraforca és ben bé com les diverses metes que apareixen a la vida: fan falta esforç, lluita, constància i coratge per aconseguir fer el cim, i un cop coronat, ja ve la satisfació del premi, d'haver aconseguit un nou repte.

Brindo pel Pedraforca, brindo per la Patum, brindo per les obagues humitejades i el seu perfum.... I Brindarem tot maleint, la memòria de Felip Quint, I brindarem tot maleint la memòria de Felip Quint...

divendres, 7 de setembre de 2007

QUE HIPÒCRITES!


Dimarts vinent, 11 de setembre, celebrem la Diada Nacional de Catalunya. En aquesta ocasió, amb especial èmfasi des de Ponent perquè es compleixen els 300 anys de la caiguda de Lleida davant de les tropes Borbòniques (per ser més exactes l’aniversari serà a l’octubre, però simbòlicament ho commemorem per la Diada). Arreu de viles i ciutats, una de les tradicions més arrelades és fer ofrenes florals en llocs reivindicatius o emblemàtics per recordar tots els nostres avantpassats que van lluitar per defensar les nostres lleis i el nostre país. Si a Lleida aquestes ofrenes es duen a terme a l’edifici del Roser on la història explica que hi ha haver una matança indiscriminada de tots els ciutadans que el 1707 s’hi van refugiar, a Barcelona el punt neuràlgic de trobada és el monument a Rafael de Casanova, Conseller en Cap de la ciutat de Barcelona que va defensar la ciutat l’11 de setembre de fa 293 anys. Com és ben sabut, associacions, partits, entitats, i totes aquelles persones que ho desitgin, s’acosten al monument del moianès per recordar la seva memòria. És un acte sens dubte simbòlic i emotiu, on no hi falta mai el cant dels segadors. Enguany però, la prèvia de la Diada ha vingut marcada per les declaracions de dos partits polítics que precisament no s’identifiquen gaire ni amb l’11 de setembre, ni amb els sentiments catalans.
Per una banda Albert Rivera, líder de Ciutadans ha confirmat que el seu partit no assistirà a l’ofrena floral a Rafael de Casanova, sota l’argument de “no rendir homenatge a cap mite nacionalista”. I jo, que me n’alegro! I és que només faltaria que un partit que predica el que predica, que es defineix espanyolista i que coincidint amb la Diada vol “desmuntar la mitologia del nacionalisme sobre l’11 de setembre” es presentés com qui no vol la cosa, a retre homenatge a la figura de Casanova quan segurament no saben ni qui va ser.
Tot el contrari que el PP (C?), amb el seu nou flamant president, Daniel Sirera, el qual si que ha anunciat que tornarà a participar a la tradicional ofrena perquè “vol evitar que la Diada sigui només la festa dels nacionalistes”. Tot i que, també ha deixat clar que l’11 de setembre no és pas una diada Nacional, sinó que és la “fiesta de la comunidad y de todos los catalanes”. Doncs no senyor. És indignant banalitzar el que és la festa més important dels catalans i les catalanes, en la qual, per desgràcia, commemorem una derrota que es va prendre totes les lleis i drets que teníem i que va convertir Catalunya en una mera colònia d’Espanya. I és d’hipòcrites assistir a un acte en el qual no es creu, parlar d’uns sentiments que no es tenen i portar una ofrena a una persona que va defensar Catalunya de persones com les que formen part del seu partit. El que és pitjor és que segurament la veritable raó de l’assistència dels peperos és la de provocar la resta d’assistents, i la gent catalana. Després, ja sabrem què vindrà: fer-se les víctimes si algú els xiula o escridassa, clamar al cel perquè a Catalunya no hi ha llibertat i on la gent espanyolista està discriminada... Doncs saps què? Ben bé que s’ho mereixen, però ja m’agradaria que per una vegada a la vida, fóssim més llestos i llestes i els ignoréssim durant la seva ofrena. Amb silenci, com si no hi fossin. El victimisme és el seu aliment, i de ben segur que se n’aprofitaran, i si no, temps al temps, que venen eleccions!

dimecres, 5 de setembre de 2007

SE US VEU EL LLAUTÓ!!! (PER ENÈSIMA VEGADA)


La Federació espanyola de futbol ja ha tornat a fer de les seves. Aquest cop vetant el partit que havia de disputar la Selecció Catalana contra els Estats Units el proper 14 d’octubre. De fet, no sorprèn gaire una notícia com aquesta, ja que l’estrany seria que aplaudissin la iniciativa i compressin entrades per venir a animar els jugadors catalans.
Però és clar, veient el previsibles que són, ja directament podien haver dit que no autoritzen el partit perquè no els dóna la gana, en lloc de buscar unes excuses barates que cauen pel seu propi pes i no convencen a ningú. Aquest cop, l’argument que tenen és que el partit s’havia de jugar en calendari oficial (calendari FIFA) i per tant, els partits “de costellada” no hi tenen cabuda. Llàstima que precisament l’any passat es va disputar un Catalunya-Euskadi a principis d’octubre també en que ja llavors era calendari oficial. Sembla que d’un any per l’altre s’obliden ràpidament les coses, i el que per l’any passat era totalment legal, aquest any esdevé un atac a la mare pàtria Espanya.

Bé, sigui com sigui, la societat catalana ja s’hi ha pronunciat. Partits polítics, blogosfera digital, entitats i associacions, articulistes i gent del carrer coincideixen a reclamar que la Federació espanyola rectifiqui. Clar que el que encara no es deuen haver adonat és que com més prohibeixen una cosa, més ganes tenim d’aconseguir-la...

dilluns, 3 de setembre de 2007

Bon dia Basté!


Torna el setembre, i amb ell, la normalitat (feina, escola, tasques quotidianes...). Clar que també per alguns arriba el síndrome post-vacacional! Però això ja és problema de mala gestió de les vacances.
El cas és que avui, 3 de setembre, també els mitjans de comunicació han tornat a la “normalitat” i han començat les noves temporades dels programes estrelles de les diverses emissores. La nuestra (perdó, TV3) ha engegat altre cop Els matins del Cuní i la Nit al Dia amb la Terribas i Catalunya Ràdio també ha donat el bon dia a través del Basses.
Però el que més feliç m’ha fet aquest matí ha estat escoltar El Món de Rac1 conduït pel Jordi Basté. Abans que res, he de reconèixer que jo vaig ser una d’aquelles trànsfugues que quan el Basté va deixar de presentar el No ho diguis a ningú i se’n va anar de Catalunya Ràdio cap a Rac1 també vaig fer el canvi d’emissora de referència. En aquest cas, jo no escoltava un programa esportiu nocturn, sinó el Basté! Perquè s’ha de reconèixer que té una manera de fer que el caracteritza. El seu estil peculiar, directe, sense embuts, també irònic és clar! va saber-se guanyar els oients de la franja nocturna, i ara, continuarà, de ben segur, amb la tendència de posar-se els oients del matí a la butxaca. Està clar que els esports (que ha estat fent fins ara) no és el mateix que un magazine matinal, però avui ja s’ha estrenat amb bon peu (almenys l’estona que he pogut escoltar-lo) i segur que se’n sortirà prou bé amb la resta de temes de l’actualitat.
No us penseu que m’ha pagat perquè li faci propaganda! Sinó que ben al contrari, com a aprenent de periodista que sóc, sempre l’he tingut com un professional de referència.

Malgrat tot, com que mai plou al gust de tothom, el que serà pitjor a partir d’ara és no escoltar-lo a les retransmissions del Barça, o bé no gaudir de les seves editorials a l’inici del Tu diràs. Tot i això, l’equip esportiu de Rac1, és una gran plantilla, un equip de Champions, diríem en llenguatge futbolístic. I des del moment que vaig decidir canviar Catalunya Ràdio per Rac1 ja m’han tingut com a oient fidel. Pertanyi al grup que pertanyi, i tingui la ideologia que tingui l’emissora, s’ha de reconèixer que actualment és la millor ràdio que podem trobar a Catalunya, amb els millors professionals i els millors programes ( Minoria Absoluta, Versió Rac1...) De fet, tenint en compte el camí que segueixen les cadenes de la Corporació, me n’alegro del canvi de sintonia que vaig fer! Però no puc sinó lamentar-me per la direcció poc nacional que segueixen tan Catalunya Ràdio com TV3. Siusplau, que vinguin vents millors i que redrecin les veles!!!

dijous, 9 d’agost de 2007

ALEGRIA! QUE ÉS FESTA MAJOR!

Mira si som originals, al meu poble, que celebrem la festa major d'estiu la mateixa setmana que la majoria de poblacions dels Països Catalans! Bé, val més tindre que desitjar, diuen...

Espero que per aquesta vegada em permeteu la llicència de fer publicitat del meu poble, tot i que (com tots) tingui coses de les quals no en puc estar gaire orgullosa. El cas és que aquest dissabte, 11 d'agost, comença la festa! i si una cosa tenen les celebracions és que serveixen per unir i gaudir plegats i plegades d'uns dies diferents, que trenquen amb la rutina laboral del municipi.

Així que, per tots aquells que no tingueu pensat on anar sapigueu que:

Dissabte 11 d'agost a partir de les 12 de la nit:

Concert amb LOS TOREROS MUERTOS (sí, el grup de Pablo Carbonell que va fer-se famós als anys 80), actuació de La Tribu de Santi Arisa i d'un grup d'Ska.

Dimarts 14 d'agost a partir de les 12 de la nit:

Concert amb Los Tremendos (sí els The Companys, però quan fan versions, en lloc de cantar les cançons que surten a Lo Cartanyà) i també actuació de Hotel Cochambre! De fet, diria que una festa major a Torregrossa sense Hotel Cochambre, no s'ha vist mai! I per últim Disco Mòbil i xaranga amb Mai Tokem-B!

Ara que ja teniu una mica més d'informació, només em resta convidar-vos a visitar Torregrossa aquests dies! I desitjar-vos una BONA FESTA MAJOR!

dimarts, 7 d’agost de 2007

PERDONEU-ME, PERÒ AIXÒ NO ÉS NOTÍCIA!

Últimament, mirar les notícies fa posar bastant de malhumor. O millor dit, directament fa caure en una depressió. Primer les apagades i les disputes entre les elèctriques per a veure qui té raó! Raó de què? Si de cas, culpa! Després, el caos a l'aeroport que fa que em reafirmi més amb la meva decisió de no fer les vacances al mes d'agost. I per si no n'hi hagués prou, Renfe continua amb la seva tònica habitual i si no són retards, són obres, és el mal temps o fins i tot sabotatges. Mare meva, quin panorama el nostre! A tota aquesta llista ara s'hi afegeixen les pedregades d'ahir a la meva terra, o les riuades més propicies de la tardor que van patir poblacions del Maresme.
De totes maneres, una cosa és ben certa, si les notícies són dolentes no és pas culpa del mitjà que les explica. Al cap i a la fi, una cadena de televisió, una ràdio o un diari (sigui digital o analògic) el que fa es transmetre el que ha passat segons el seu punt de vista. Una altra cosa és però decidir el que s'explica i el que s'omet. Ahir la nit, mirant el telenoticíes vespre de TV3, amb el Pellicé de showman, vam haver d'aguantar la vergonya de veure que tot el País estava capgirat (llum, trens, aeroport..), però vaig haver d'empassar-me la impotència quan, després de totes les misèries dels catalans, i com a cinquena notícia, "la nostra" explicava que la família reial de vacances a Mallorca, s'havia fet una foto conjunta. En aquell moment ja em va caure el món a terra! Cal una informació com aquesta? És notícia que una família es faci una fotografia mentre està de vacances? Malahuradament ho és per molta gent, però cal ho donin a Tv3? Entenc (que no comparteixo) que hi hagi bona part de la població de Catalunya que babegi quan veu el rei, i més encara quan veu el príncep; com també entenc (que no compareteixo) que hi hagi programes de tele, o bé revistes roses, més conegudes com "del cor" que visquin del safareig, els casposos, i tota la fauna que es fa dir famosa. Però no puc admetre que una televisió pública mostri unes imatges de la família reial fent-se una foto i precisament destacant que fa 30 anys que es fa i que és una tradició i bla bla bla bla bla. Un mitjà de comunicació té els seus propis criteris de noticiabilitat, que si la proximitat, que si el nombre de persones a les que afecta, que si està relacionat amb una persona amb notorietat, ... Hi ha diversos factors, i cadascú escull el que li sembla millor, o va més amb la seva ideologia, que ho faci Antena 3, em fa gràcia, que ho treguin al Corazón Corazón, em sembla bé, però que surti a Tv3, em fa mania!
Si té agun sentit la televisió pública de Catalunya és perquè s'encarregui de mostrar, de fer, de crear tot allò diferent a les altres cadenes privades estatals. Fomentar la cultura, la visió catalana de les coses, les notícies locals que realment ens interessen, promoure la llengua, ser un element d'integració, donar un servei de comunicació a la societat catalana... tot el que vulgueu per esdevenir un motor afegit pel país! Però mai esdevenir un canal més del comandament a distància. Si no és la televisió de referència de Catalunya, d'on ho serà? Podeu estar ben segurs que de Madrid no, ni tan sols de València.

Per tant, perdoneu-me per no ser monàrquica, perdoneu-me per voler ser diferent, però això no és notícia!

divendres, 3 d’agost de 2007

Catalana jo? ...Si voldria viure a Villanueva de la Serena!


Hi he pensat vàries vegades, i sempre arribo a la mateixa conclusió. En el fons, a mi m’agradaria ser d’Extremadura (per no dir Madrid o Toledo). La raó, o més aviat raons, són ben senzilles! Posem el cas que hagués nascut a Villanueva de la Serena (quedi dit que és un poble extremeny agafat a l’atzar, i que tranquil·lament hauria pogut dir Arroyomolinos de la Vera o Robledillo de Trujillo). Doncs això, si el meu poble fos Villanueva de la Serena viuria amb molta més calma. Per començar, tindria un país amb un estat, cosa indispensable per respondre a les preguntes bàsiques “d’on sóc”, “d’on vinc”, sense haver d'entrar en explicacions de l'estil Catalonia is not Spain... D’altra banda, tindria una llengua, (només una!), i no em caldria aprendre d’altres idiomes provincians que un cop et mous pel món ja deixen de tenir ús. A l’escola tindria més temps per estudiar d’altres assignatures, per exemple història o religió, ja que no hauria de destinar hores a una llengua menor. A més, no caldria perdre més temps de la meva vida per reivindicar, per exemple, el català, ni fer campanyes de promoció lingüística, i la Junta de la Comunitat autònoma, podria ben bé, eliminar el departament de política lingüística, talment com la Generalitat Valenciana ha fet!
I ja que ha sortit el tema de l’escola, penseu que vivint al meu estimat poble extremeny tindria un ordinador per mi sola! És més, igual a aquestes alçades ja hi ha més ordinadors que nens i nenes als centres escolars!
Si visqués a Villanueva de la Serena, podria desplaçar-me per la regió i fins a la capital del regne (s’entengui Madrid) a través de carreteres amb òptimes condicions, o a través d’autopistes evidentment sense peatges i amb 12 o 14 carrils que mai a la vida seran capaços d’acumular prou trànsit com perquè es vegi ni tan sols fluïdesa. A més, gaudiria d’inversions en infraestructures que m’arribarien de regal! Com que hi ha comunitats més riques, em pagarien les despeses des de Catalunya, o València! Quin xollo: rebre més diners dels que pagaria! Encara no entenc com és que la gent no va a viure allà!
D’altra banda, és evident que si fos de Villanueva de la Serena ja tindria la papereta solucionada en matèria esportiva. Per damunt de tot, una selecció: la roja! I cantar allò de “rojo es el color, del equipo español, roja será nuestra fiesta, todo al rojo en nuestra apuesta, rojo es el color que tiñe mi corazón”.... i evidentment poder vibrar en cada Mundial o Eurocopa, tenint el pressentiment que ens farem amb el títol, tot i després no passar mai de quarts!
Com més hi penso, més em convenç la idea de deixar de recolzar allò que sempre m’ha semblat més adient, i passar-me a l’oposició. Què distret, fàcil, i còmode que és, posem per cas, donar sempre les culpes de tot als nacionalismes perifèrics que volen trencar amb la “unidad de España”. Que augmenta el preu de la verdura? Culpa del separatismo catalán! Que marxa la llum una hora? Culpa de la concentració de generadors a Barcelona! Que l’autobús arriba tard? Culpa de la kale borroka basca. I anar tirant...


Així doncs, què cony! Catalana jo??? Però si voldria viure a Villanueva de la Serena!
Ara me n’adono: He estat perdent 20 anys de la meva vida; enganyada! Perquè vull la independència dels Països Catalans? Si tot el que demano ja ho tenen a Extremadura! Em sembla que em trasllado!

dimarts, 31 de juliol de 2007

I ja ha arribat l'agost...

Com que mig país està de viatge, les empreses estan tancades, la calor sembla que ha arribat amb força, i a més, ja hem entrat al més per excel·lència de les festes i les vacances... faig honor també al descans, i us deixo un regalet dels Pets:



Descamisat Sisquet fa tard,
diu adéu a la colla.
L'han vacunat contra l'asfalt
en un poblet de costa



On d'amagat l'espera
darrera de l'església
mig tremolós
aquell petó
que tindrà gust a sal de mar i a nit
plena d'estrelles.



Un pel suat Cesc s'ha llevat
de fer la migdiada,
mentre al costat
la dona va desant rasclets i pales



i mirant com la nena
rebossada d'arena
dorm al sofà
pensa que mai
tindrà millor moment per anar a buscar
la parelleta.



Que arribi l'agost
feixuc i mandrós
que ens fa recordar
la bellesa del temps que passa a poc a poc.



Des del cafè el senyor Francesc
mira la gent com tomba
fent el tallat on fa tants anys
te un reservat a l'ombra



i quan la dona arriba
li acosta la cadira
del seu costat
i li estreny la ma
pensant que el mar és com la vida
que no atura el ritme mai.



Que arribi l'agost
vital i enganxós
per treure'ns les presses
i recuperar la tendresa del món.



Que arribi l'agost
feixuc i mandrós
que ens fa recordar
la bellesa del temps que passa a poc a poc.



Només desitjo i espero que aquest mes d'agost serveixi per desintoxicar-nos del conformisme, per curar-nos el vèrtic, per trobar un camí ferm, i per recordar-nos qui som i què volem. I que quan arribi novament el setembre, siguem més valents, més forts i millors per lluitar pels nostres objectius!


Bones vacances!


(però tranquils, no us desampallegareu de mi! continuaré escrivint al bloc! n'hi ha que no marxem mai de vacances...)

dilluns, 30 de juliol de 2007

Una imatge val més que mil paraules

Fa uns quants dies, en una entrada en aquest mateix bloc ja vaig parlar de l'espoli fiscal que pateix Catalunya per part de l'estat espanyol. Ara, m'agradaria afegir-hi una imatge que va rodant per internet i que és possible que ja hagueu vist. En tot cas, i per aquells que no hagin tingut la sort de poder-ho veure, aquí teniu aquesta imatge que val molt més que mil paraules:

Aquestes són les diferències entre una metròpoli i una colònia...

dimecres, 25 de juliol de 2007

ENVEJA SANA



A vegades la rivalitat entre pobles veïns és inevitable. Ja sigui per motius històrics, per disputes familiars, per embolics administratius, o simplement per una tradició remota que ningú sap explicar. El cas és que el nostre país és ple d’aquestes picabaralles (més de paraula que de fet). Així, és de domini públic entre les ciutats de Sabadell i Terrassa, o bé Reus i Tarragona... i aquí més a la vora tenim Juneda i Borges o bé Bellvís i Poal....
Amb tot, no va per aquí el tema d’aquest escrit, sinó més aviat tot el contrari. El municipi de Bellvís, poble veí de Torregrossa, i pel qual hi tinc una estima especial, celebra aquest proper cap de setmana els seus “Firals”. Dels que vivim per aquí Lleida, qui més qui menys n’haurà sentit a parlar, dels que sou de comarques més allunyades de Ponent, només us diré que és un espectacle digne de veure.
Per començar, els Firals de Bellvís són un viatge al segle XVII, concretament a l’any 1637, quan van entrar les tropes de Felip IV a Catalunya i van començar a fonamentar el que tres anys després seria la guerra dels Segadors.
Els Firals són també la memòria d’una llegenda, basada en la nissaga de la família Bufalà, una casa que tenia títols nobiliaris i propietats, així com també una prerrogativa reial que atorgava el dret d’asil a tota persona que fugia de la justícia i que arribava a tocar l’anella de la seva picaporta, coneguda popularment com l’Anella de Cal Bufalà. En cas de ser jutjades, les persones que havien demanat asil, eren defensades pel mateix senyor Bufalà, emparant-se en la presumpció d’innocència.
Els Firals són la recreació de la història entre el Joan i la Maria i la persecució que pateix el noi per part del Capità Rodrigo. Persones del poble encarnen els protagonistes d’aquell fet i reprodueixen el judici públic i els fets que es van esdevenir fa més de tres segles: des de l’entrada de les tropes de Felip IV, fins a l’escenificació de jocs de malabars amb foc, passant per representacions amb titelles.
Els Firals són també espectacle viu i itinerant. Tots els racons del municipi es transformen per convertir-se en el poble que era al segle XVII, i els trobadors, els jocs de malabars, les parades de productes artesans, les danses populars, i la gastronomia típica són presents pels carrers de Bellvís durant tot el cap de setmana.
I des de fa uns quants anys, els Firals són també l’excusa perfecta per celebrar l’Acampada Vikinga (un nom que trenca amb l’onomàstica firal) però que ajuda a arrodonir la festa amb un concert al Miracle.
Però per sobre de tot, i això crec que és el més important i remarcable, els Firals són una aposta que fa onze anys que ve fent el poble per convertir-se en un referent dins les fires i festes d’aquest tipus i en una cita indispensable de l’estiu. Són la iniciativa popular més encertada per fer poble. Vist des de fora és envejable el que Bellvís viu l’últim cap de setmana de juliol, però també la resta de l’any amb els preparatius i l’organització. L’ambient que es respira és molt difícil de trobar en segons quins llocs, i la participació de la gent, des del més petit encarnant la figura de l’hereu, fins al més vell convertint-se en un dels nobles de la vila, és sens dubte, la clau de l’èxit d’aquesta festa.
Hi tinc amics i amigues a Bellvís, i tots col·laboren d’una manera o altra amb la festa més important del poble. Des d’aquí els vull felicitar per tota la seva feina, per la seva dedicació, i pels esforços per aconseguir organitzar els Firals. Com deia al principi, doncs, més enllà de rivalitats locals, vull fer extensiu la meva enveja sana envers al poble del costat que és capaç de muntar un esdeveniment com aquest, i a la vegada crec que amb aquesta iniciativa es converteix en un bon model a seguir per tots els municipis.
Ens veiem a Bellvís aquest cap de setmana!

“Us esperem l'any que ve, volem que torneu a venir, ens ho passarem ben bé amb el que hem contat aquí. Ens acomiadem de tots vosaltres, en acabar-se la llegenda, en sentireu moltes altres, però cap com aquesta”.



dilluns, 23 de juliol de 2007

PODRIA....


Si en aquesta entrada em volgués posar melancòlica podria recordar que aquest mes fa quinze anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, els quals, tot i ser petita, recordo bastant. Podria parlar del que va significar per Barcelona i de retruc per Catalunya, per donar-nos a conèixer com a país i per demostrar un saber fer a un alt nivell. Però també podria parlar de la persecució que va patir molta gent que pel simple fet de ser independentistes actius, eren suposadament un perill per una competició a escala mundial. Podria parlar-ne però no ho faré...
Si, d’altra banda, volgués parlar de política, podria començar per la crisi entre CDC i Unió que hi ha a les terres de Lleida, o podria centrar-me amb el PPC, que ha vist com un dels grans polítics de l’escena catalana ha dimitit en veure’s desautoritzat des de Madrid (sempre Madrid..). Per cert, dos fets que demostren que tots (remarco TOTS) els partits tenen divisions internes, que sincerament trobo patètiques, ja que en principi se suposa que tothom que en forma part està al mateix vaixell. També podria mencionar tot l’afer del Jueves, el seu segrest en plena “democràcia” i en ple S. XXI, i denunciar la inexistent llibertat d’expressió que viu l’estat espanyol, cosa que fa caure la cara de vergonya. Podria parlar de tot això, però tampoc ho faré...
Si em posés en pla literari podria parlar de l’últim llibre del Harry Potter, que ja ha sortit publicat, això si, en anglès, i de tot el rebombori que porta la seva publicació arreu del món. També us podria comunicar que jo ja me l’he comprat, però que no sé si podré afrontar el repte de llegir-me més de 700 pàgines seguides en anglès! Podria referir-me al mag més famós del planeta, però ho deixaré per un altre dia...
Per dissimular podria reproduir la típica conversa de gasolinera que fa: “sembla que avui torna a fer calor eh!” “si, ja ho havien dit a les notícies que pujarien les temperatures”. Podria parlar del temps i de la calor, i els núvols prims, però ara no crec que toqui.
O també podria fer un apunt musical i explicar el concert del Borges Crema, del qual en destaca el retorn dels Nabo de Pavo, o anunciar-vos que a festa major Torregrossa vindran uns que es fan dir Toreros Muertos i que encara que la gent digui que els hi sonen, una servidora, potser per la seva joventut, desconeix la seva existència.
Clar que també en la secció esportiva podria resumir les notícies més importants del cap de setmana i parlar de la pluja aliada del sempre prepotent Alonso, o dels pneumàtics enemics de Pedrosa. Com no, podria fer esment de les 24 hores de futbol sala de Fulleda (un poble per cert, on no hi arriba l’estiu) i explicar com es pot perdre la dignitat esportiva jugant un partit de futbol a les 9 del matí després d’una nit amb uns quants cubates (perdó, combinats) de més.
Com que no vull parlar de tot això, tot i que podria, només us recordaré que diumenge 29 de juliol (aquest diumenge que ve) és el meu sant! I d’entrada aprofitaré per felicitar a les Annes, els Jaumes, els Joaquims, i les Cristines que aquesta setmana també celebren el seu i aquells amics que us heu fet una mica més vells!