dimarts, 31 de juliol de 2007

I ja ha arribat l'agost...

Com que mig país està de viatge, les empreses estan tancades, la calor sembla que ha arribat amb força, i a més, ja hem entrat al més per excel·lència de les festes i les vacances... faig honor també al descans, i us deixo un regalet dels Pets:



Descamisat Sisquet fa tard,
diu adéu a la colla.
L'han vacunat contra l'asfalt
en un poblet de costa



On d'amagat l'espera
darrera de l'església
mig tremolós
aquell petó
que tindrà gust a sal de mar i a nit
plena d'estrelles.



Un pel suat Cesc s'ha llevat
de fer la migdiada,
mentre al costat
la dona va desant rasclets i pales



i mirant com la nena
rebossada d'arena
dorm al sofà
pensa que mai
tindrà millor moment per anar a buscar
la parelleta.



Que arribi l'agost
feixuc i mandrós
que ens fa recordar
la bellesa del temps que passa a poc a poc.



Des del cafè el senyor Francesc
mira la gent com tomba
fent el tallat on fa tants anys
te un reservat a l'ombra



i quan la dona arriba
li acosta la cadira
del seu costat
i li estreny la ma
pensant que el mar és com la vida
que no atura el ritme mai.



Que arribi l'agost
vital i enganxós
per treure'ns les presses
i recuperar la tendresa del món.



Que arribi l'agost
feixuc i mandrós
que ens fa recordar
la bellesa del temps que passa a poc a poc.



Només desitjo i espero que aquest mes d'agost serveixi per desintoxicar-nos del conformisme, per curar-nos el vèrtic, per trobar un camí ferm, i per recordar-nos qui som i què volem. I que quan arribi novament el setembre, siguem més valents, més forts i millors per lluitar pels nostres objectius!


Bones vacances!


(però tranquils, no us desampallegareu de mi! continuaré escrivint al bloc! n'hi ha que no marxem mai de vacances...)

dilluns, 30 de juliol de 2007

Una imatge val més que mil paraules

Fa uns quants dies, en una entrada en aquest mateix bloc ja vaig parlar de l'espoli fiscal que pateix Catalunya per part de l'estat espanyol. Ara, m'agradaria afegir-hi una imatge que va rodant per internet i que és possible que ja hagueu vist. En tot cas, i per aquells que no hagin tingut la sort de poder-ho veure, aquí teniu aquesta imatge que val molt més que mil paraules:

Aquestes són les diferències entre una metròpoli i una colònia...

dimecres, 25 de juliol de 2007

ENVEJA SANA



A vegades la rivalitat entre pobles veïns és inevitable. Ja sigui per motius històrics, per disputes familiars, per embolics administratius, o simplement per una tradició remota que ningú sap explicar. El cas és que el nostre país és ple d’aquestes picabaralles (més de paraula que de fet). Així, és de domini públic entre les ciutats de Sabadell i Terrassa, o bé Reus i Tarragona... i aquí més a la vora tenim Juneda i Borges o bé Bellvís i Poal....
Amb tot, no va per aquí el tema d’aquest escrit, sinó més aviat tot el contrari. El municipi de Bellvís, poble veí de Torregrossa, i pel qual hi tinc una estima especial, celebra aquest proper cap de setmana els seus “Firals”. Dels que vivim per aquí Lleida, qui més qui menys n’haurà sentit a parlar, dels que sou de comarques més allunyades de Ponent, només us diré que és un espectacle digne de veure.
Per començar, els Firals de Bellvís són un viatge al segle XVII, concretament a l’any 1637, quan van entrar les tropes de Felip IV a Catalunya i van començar a fonamentar el que tres anys després seria la guerra dels Segadors.
Els Firals són també la memòria d’una llegenda, basada en la nissaga de la família Bufalà, una casa que tenia títols nobiliaris i propietats, així com també una prerrogativa reial que atorgava el dret d’asil a tota persona que fugia de la justícia i que arribava a tocar l’anella de la seva picaporta, coneguda popularment com l’Anella de Cal Bufalà. En cas de ser jutjades, les persones que havien demanat asil, eren defensades pel mateix senyor Bufalà, emparant-se en la presumpció d’innocència.
Els Firals són la recreació de la història entre el Joan i la Maria i la persecució que pateix el noi per part del Capità Rodrigo. Persones del poble encarnen els protagonistes d’aquell fet i reprodueixen el judici públic i els fets que es van esdevenir fa més de tres segles: des de l’entrada de les tropes de Felip IV, fins a l’escenificació de jocs de malabars amb foc, passant per representacions amb titelles.
Els Firals són també espectacle viu i itinerant. Tots els racons del municipi es transformen per convertir-se en el poble que era al segle XVII, i els trobadors, els jocs de malabars, les parades de productes artesans, les danses populars, i la gastronomia típica són presents pels carrers de Bellvís durant tot el cap de setmana.
I des de fa uns quants anys, els Firals són també l’excusa perfecta per celebrar l’Acampada Vikinga (un nom que trenca amb l’onomàstica firal) però que ajuda a arrodonir la festa amb un concert al Miracle.
Però per sobre de tot, i això crec que és el més important i remarcable, els Firals són una aposta que fa onze anys que ve fent el poble per convertir-se en un referent dins les fires i festes d’aquest tipus i en una cita indispensable de l’estiu. Són la iniciativa popular més encertada per fer poble. Vist des de fora és envejable el que Bellvís viu l’últim cap de setmana de juliol, però també la resta de l’any amb els preparatius i l’organització. L’ambient que es respira és molt difícil de trobar en segons quins llocs, i la participació de la gent, des del més petit encarnant la figura de l’hereu, fins al més vell convertint-se en un dels nobles de la vila, és sens dubte, la clau de l’èxit d’aquesta festa.
Hi tinc amics i amigues a Bellvís, i tots col·laboren d’una manera o altra amb la festa més important del poble. Des d’aquí els vull felicitar per tota la seva feina, per la seva dedicació, i pels esforços per aconseguir organitzar els Firals. Com deia al principi, doncs, més enllà de rivalitats locals, vull fer extensiu la meva enveja sana envers al poble del costat que és capaç de muntar un esdeveniment com aquest, i a la vegada crec que amb aquesta iniciativa es converteix en un bon model a seguir per tots els municipis.
Ens veiem a Bellvís aquest cap de setmana!

“Us esperem l'any que ve, volem que torneu a venir, ens ho passarem ben bé amb el que hem contat aquí. Ens acomiadem de tots vosaltres, en acabar-se la llegenda, en sentireu moltes altres, però cap com aquesta”.



dilluns, 23 de juliol de 2007

PODRIA....


Si en aquesta entrada em volgués posar melancòlica podria recordar que aquest mes fa quinze anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, els quals, tot i ser petita, recordo bastant. Podria parlar del que va significar per Barcelona i de retruc per Catalunya, per donar-nos a conèixer com a país i per demostrar un saber fer a un alt nivell. Però també podria parlar de la persecució que va patir molta gent que pel simple fet de ser independentistes actius, eren suposadament un perill per una competició a escala mundial. Podria parlar-ne però no ho faré...
Si, d’altra banda, volgués parlar de política, podria començar per la crisi entre CDC i Unió que hi ha a les terres de Lleida, o podria centrar-me amb el PPC, que ha vist com un dels grans polítics de l’escena catalana ha dimitit en veure’s desautoritzat des de Madrid (sempre Madrid..). Per cert, dos fets que demostren que tots (remarco TOTS) els partits tenen divisions internes, que sincerament trobo patètiques, ja que en principi se suposa que tothom que en forma part està al mateix vaixell. També podria mencionar tot l’afer del Jueves, el seu segrest en plena “democràcia” i en ple S. XXI, i denunciar la inexistent llibertat d’expressió que viu l’estat espanyol, cosa que fa caure la cara de vergonya. Podria parlar de tot això, però tampoc ho faré...
Si em posés en pla literari podria parlar de l’últim llibre del Harry Potter, que ja ha sortit publicat, això si, en anglès, i de tot el rebombori que porta la seva publicació arreu del món. També us podria comunicar que jo ja me l’he comprat, però que no sé si podré afrontar el repte de llegir-me més de 700 pàgines seguides en anglès! Podria referir-me al mag més famós del planeta, però ho deixaré per un altre dia...
Per dissimular podria reproduir la típica conversa de gasolinera que fa: “sembla que avui torna a fer calor eh!” “si, ja ho havien dit a les notícies que pujarien les temperatures”. Podria parlar del temps i de la calor, i els núvols prims, però ara no crec que toqui.
O també podria fer un apunt musical i explicar el concert del Borges Crema, del qual en destaca el retorn dels Nabo de Pavo, o anunciar-vos que a festa major Torregrossa vindran uns que es fan dir Toreros Muertos i que encara que la gent digui que els hi sonen, una servidora, potser per la seva joventut, desconeix la seva existència.
Clar que també en la secció esportiva podria resumir les notícies més importants del cap de setmana i parlar de la pluja aliada del sempre prepotent Alonso, o dels pneumàtics enemics de Pedrosa. Com no, podria fer esment de les 24 hores de futbol sala de Fulleda (un poble per cert, on no hi arriba l’estiu) i explicar com es pot perdre la dignitat esportiva jugant un partit de futbol a les 9 del matí després d’una nit amb uns quants cubates (perdó, combinats) de més.
Com que no vull parlar de tot això, tot i que podria, només us recordaré que diumenge 29 de juliol (aquest diumenge que ve) és el meu sant! I d’entrada aprofitaré per felicitar a les Annes, els Jaumes, els Joaquims, i les Cristines que aquesta setmana també celebren el seu i aquells amics que us heu fet una mica més vells!

dimarts, 17 de juliol de 2007

Deu haver estat un somni...


Em sembla que dec haver estat dormint els últims quatre dies de la meva vida. Ja se sap, coses inexplicables de la naturalesa.. Resulta que he somiat que he estat en un festival polític i musical, diferent a la resta d’esdeveniments que durant l’estiu se celebren per la geografia catalana, perquè darrera l’aparador musical engloba un conjunt d’actes i espectacles amb l’objectiu de reivindicar la independència, la justícia i la llibertat del nostre país.
De fet, fins i tot he arribat a somiar que en aquest acte, anomenat Acampada Jove, hi havia 38.000 persones, i la gràcia era que una servidora, juntament amb 500 companys i companyes més, ens passàvem el somni treballant per fer-lo possible. En aquestes meves llargues hores de son, apareixien grups com Obrint Pas en un apoteòsic concert a rebentar de gent i fent vibrar tots els presents, o la Troba Kung-Fú, amb el Joan i el seu acordió com sempre fent ballar a qualsevol que senti la seva música. I com no, també hi apareixia Betagarri, el grup basc imprescindible, que millor versiona l’Estaca de Llach. El Titot fent de Cantimplora, el Pepet i la Marieta, Celtas Cortos i Discípulos de Otília, fins i tot, Ojos de Brujo, eren presents al festival. En total el somni durava tres dies, amb la presència de Puigcercós, Vendrell, Oriol Junqueras, membres de l’Esquerra independentista, agrupacions de cultura popular, castellers, grallers, bastoners, membres d’organitzacions juvenils internacionals... És un dels millors somnis. Recordo festa, rialles, reivindicació, satisfacció de fer la feina ben feta, un sentiment únic, la força de la majoria i les ganes de tornar a viure el mateix somni.

Però tot plegat, deu haver estat un somni, perquè en despertar-me i llegir la premsa (ja ni he gosat escoltar la ràdio o mirar la televisió), l’única cosa que he trobat a les pàgines de cultura dels rotatius és el Summercase o cròniques d’espectacles, que sense ànim d’ofendre, ni de bon tros han reunit tanta gent. De fet, és el que tenen els somnis, que tard o d’hora, en despertar-se, s’acaben i es torna a la realitat.
I aquesta realitat el que ens porta és el mateix que cada any! Un intent descarat de silenciar tot allò que no interessa a l’status quo; un intent d’amagar una evidència palpable cada any a mitjans juliol que ja fa dotze edicions que dura. Però és clar, l’Acampada no interessa. No interessa perquè és cosa de les JERC, no interessa perquè reclama justícia, llibertat, igualtat,... tot allò prohibit per qui controla l’opinió pública. Els mitjans de comunicació nacionals més importants sempre han tingut clar amb qui han d’anar de bracet, i de retruc, a qui han de menysprear. I ves quina cosa, que per casualitat sempre qui rep tots els cops és Esquerra i tot el que l’envolta. No estic demanant un tracte de favor, (que encara sóc jove i tinc els ideals de la parcialitat i l’objectivitat), però sí una mica més de respecte professional, i una mica menys de manipulació.
Per sort, cada cop hi ha més espais lliures de comunicació i vies per comunicar-se sense pautes marcades. Internet ha esdevingut ja la primera eina d’informació i de comunicació de molts joves i la xarxa és tan gran que és molt més difícil controlar allò que s’hi diu. Potser enguany encara ha estat un somni, però amb la nostra força, que no és altra que la del moviment de l’esquerra independentista, amb el nostre treball, que és de dedicació infinita, i amb les nostres idees, que són les bones, l’any que ve tornarà a ser una realitat.

divendres, 6 de juliol de 2007

Una estona de cel...


En aquesta època de l’any, quan el sol ja apreta fort, les mosques són més empipadores que mai i tot està calmat perquè molta gent ja fa vacances, potser toca també desconnectar del món i escriure d’aquelles coses que sempre deixem a segon terme, com si fossin menys importants.
Ai! Que equivocats que estem tots plegats...
En el fons, les petites coses són aquelles que ens acaben donant la felicitat. I per tant, hem d’aprendre a valorar-les i a gaudir-ne. Sobretot a gaudir dels petits moments. De fet, això és el que explica la cançó dels Pets “Una estona de cel”, que ja s’ha convertit en la meva preferida, no perquè sigui la millor, ni molt menys! (i és que els senyors de Constantí tenen un reguitzell de cançons per triar abans que aquesta) Però si que és especial perquè em recorda uns moments de la meva vida molt bons. I ara clar, tots us pensareu que tinc un amant per aquests móns de Déu, com explica la cançó! Doncs no!!! És molt més simple i molt més profund alhora. La cançó ve associada als petits moments especials que compartia ja fa un quant temps amb una persona també especial. De fet, és necessari tan poc per a ser feliç, que a vegades em pregunto com és possible que ens sembli que ho haguem de tenir tot per a viure!! Mireu, us donaré una recepta del que per a mi era una estona de cel: una bona amiga, un bon cafè (amb espuma si us plau!), i una bona conversa, d’aquelles que flueixen soles, i que duren hores i hores. I si voleu hi posarem bona música de fons i una finestra gran al local per tenir bona vista del que passa al voltant. Res més!

La quotidianitat ens proporciona tants bons moments per escollir!! Sols falta adonar-nos-en i agafar-los!!

dimarts, 3 de juliol de 2007

"Joies" del franquisme que encara perviuen avui

Ja fa temps vaig rebre un correu electrònic d'aquests en forma de cadena titulat "joyas del franquismo" i avui l'he tornat a rebre (és l'efecte boomerang del món virtual: tot torna). El cas és que el correu en qüestió m'ha tornat a produir la mateixa indignació que al seu moment ja em va provocar. Diria allò de què fa riure per no plorar, però mirat fredament dóna tota la sensació que és una broma i que és impossible que fos veritat en el seu temps, talment com si avui algú ens volgués fer creure que Jiménez Losantos és imparcial en la seva tasca de periodista.



Bé, doncs com podeu anar veient en les
imatges que apareixen en aquesta entrada, les joies a les que es referia el mail eren els consells i les doctrines que es donaven a les dones durant els 40 anys de dictadura i els quals bàsicament feien referència a complaure als respectius marits.



"Sort que els temps han canviat" podríem pensar tots plegats. Ens repetim que "les mentalitats han evolucionat" (tot i que no pas prou com seria necessari) i que "avui en dia seria impensable trobar un anunci com aquest", exclamem cofois. Però en ple segle XXI hi ha coses que no canvien, i avui llegint el diari m'he trobat amb aquesta notícia:



Quant hem avançat? Estem en el mateix punt de partida: la dona sotmesa a l'home, amb la por al cos, culpabilitzant-se d'allò ple qual ha estat víctima.

És molt trist, la veritat. Suposo que és impossible posar-se a la pell d'una dona maltractada, però siusplau, que la por no ens faci deixar de ser persones. Actualment hi ha moltes sortides on agafar-se quan es passa un infern així, que donen l'ajuda i el recolzament necessari.


...Voy a volverme como el fuego voy a quemar tus puños de acero y del morao de mis mejillas sacar valor para cobrarme las heridas. Malo, malo, malo eres no se daña a quien se quiere, no, tonto, tonto, tonto eres no te pienses mejor que las mujeres...