Un any és molt o poc?
És tan llarg i tan curt...
És una lluita permanent.
És un instant, un cop de dits,
un tancar i obrir d’ulls.
I és també una eternitat:
tantes vivències, tants moments.
Un any és tot i no res.
És dolor i tristesa;
és superació i fer el cor fort.
És nostàlgia i records;
és present i aprenentatge.
Un any, és molt o poc?
És massa. Massa temps.
Massa temps sense tu, però amb tu.
Els i les joves som els que més directament hem patit i estem patint la crisi. Avui, tenim un atur del 40% entre jovent de 16 a 29 anys... És cert, que una bona colla són estudiants, però la xifra és encandalosament elevada. I per tant, se'ns fa evident un problema si no som capaços d’aconseguir la inserció laboral dels i les joves: correm el risc d’abocar-los a l'exclusió social.
Partim d'una premissa molt clara: més treball vol dir més i millor formació. Per una banda, formació pels que no van perdre el rol d'estudiar, però que s'han d'anar reciclant i mantenint al dia en uns moments com els actuals. Necessitem batxillerats nocturns, postgraus, màsters, i formació professional que permeti compatibilitzar treball i formació. Els que van abandonar els estudis perquè es van incorporar al mercat laboral quan hi havia una gran demanda de mà d'obra, han de tenir l'oportunitat de retornar al camí de la formació com a garantia d’una major i millor qualificació professional. D'altra banda, formació específica pels que han perdut el tren de la formació reglada i han de poder reenganxar-se a la societat. I en aquesta línia, és fonamental la valorització de la Formació Professional o cursos prelaborals, i l'adequació d'aquesta formació a les necessitats del territori. Així mateix, pel que fa a la formació universitària, aquesta ha d'anar lligada a la investigació, a la recerca i a la innovació. D'aquesta manera, es reté el talent i es crea el valor afegit. (I avui no parlaré de beques, que és la mare dels ous!!)
Si volem ser un país modern, ambiciós i capdavanter, necessitem formació a l'abast de tothom; formació de qualitat; adequada a les necessitats i garantia d'un major nombre d'oportunitats per al jovent.
És evident, que són molts els i les joves que dediquen part del seu temps a formar part d’un col·lectiu. Però encara són pocs. Les motivacions que fan que el jovent participin, participem, són diverses, però possiblement responen a la satisfacció de les necessitats com sentir-se últil, o estar amb persones que pensen igual o amb qui es comparteixen idees.
Deia que encara són pocs els joves que participen activament. Perquè està demostrat que aquelles persones que ho fan adquireixen una formació i uns valors que equival a una experiència vital riquíssima, a la vegada que ajuden a construir un país millor.
La qüestió és doncs, com fer que el jovent participi més. Crec que la recepta màgica no existeix. Ara bé, parteixo de la base que la solució, si és que se’n pot dir solució, parteix de la transversalitat, ja que és una tasca col·lectiva. L’administració, tant a nivell nacional, com a nivell local, ha d’apostar fermament per fomentar la participació; les escoles, instituts i universitats també han de ser actius en aquesta missió; l’educació familiar no es pot deixar de banda, i és evident que forjar les persones amb els valors de l’associacionisme, el voluntariat i la participació és forjar persones més preparades per afrontar el futur.
D’entre aquest àmbits d’actuació, si una cosa està clara és que l’actuació de la Secretaria de Joventut del Govern català, liderada per les JERC, en matèria de polítiques de joventut a Catalunya ha estat pivotant entre dos grans objectius: la participació i l’emancipació juvenil.
Precisament en aquest àmbit de les polítiques públiques de joventut crec fermament que els consells locals de joventut són les eines claus per a la participació juvenil. Ja que només des d’una participació activa i decidia del jovent en els debats socials i polítics es poden elaborar polítiques de joventut adequades als interessos o necessitats del jovent. Per tant, una de les claus és que les administracions (ajuntaments i Generalitat) prenguin els consells de joventut o les plataformes unitàries com a interlocutores directes per al desenvolupament de les polítiques públiques. Perquè els consells de joventut? Perquè els consells de joventut són l’eina més propera del jovent per a transformar el seu entorn més immediat. I a la vegada, els consells són les eines per fomentar l’associacionisme juvenil i la participació democràtica.
De fet, ja s’està fent, només cal mirar els consells locals que s’han creat a Catalunya aquests últims anys, però el que cal és aprofundir-hi i seguir per aquest camí. Perquè el que necessitem és una política activa amb els joves i no només per als joves.
Exemples de bones pràctiques que ens demostren que el camí és bo són els plans locals que s’han desenvolupat arreu del territori lleidatà i del Pirineu; uns plans que han comptat amb la participació juvenil de centenars de joves de les nostres comarques i que han definit les necessitats juvenils a nivell local. O bé, la gran quantitat de locals de joves i hotels d’entitats que s’han construït per donar resposta a les aspiracions que el jovent té. Els joves han passat de reunir-se al caixer automàtic o a la parada de bus, a tenir un espai on trobar-se i fer activitats. La demarcació de Lleida ha multiplicat per 3 els espais joves i ara ja n’hi ha 130. Tenir un local, també ajuda a la participació i a la cohesió. O també s’ha aprovat el nou Pla Nacional de Joventut de Catalunya, que ha comptat amb la participació de milers de joves i que estableix les línies bàsiques de les polítiques de Joventut de Catalunya per als propers 10 anys. I finalment, què dir de la Llei de polítiques de Joventut, la primera llei de joventut, que malgrat els pals a les rodes que ha rebut d’alguns ja és una realitat.
Totes aquestes són eines que ens han d’ajudar a desenvolupar i millorar la vida dels joves. Són eines que s’han basat en la participació i han escoltat la veu del jovent per a poder-se realitzar. Aquestes eines han de permetre avançar cap a l’emancipació juvenil i la construcció del model de societat que volem. Així que, malgrat tot, tinguem sempre present que s’està fent feina. Que s’està fent bé. I que està a les nostres mans continuar per aquest camí. Només cal baixar al carrer i participar!
La Diada Nacional de Catalunya és, aquest any, més important que mai. És el primer Onze de Setembre després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, després de la resposta massiva del poble català en la manifestació del 10 de juliol i de la constatació de la impossibilitat d’establir un marc de relacions amb l’Estat espanyol. És també la primera Diada després de les diferents onades de consultes sobiranistes que s’han desenvolupat arreu del Principat i que han evidenciat un moviment imparable envers el nostre dret a decidir. És la festa nacional que arriba després de les recents retallades en infraestructures i les retallades socials i que tindrà lloc tot just dos mesos i mig abans de les eleccions al Parlament.
És en aquest context que l'independentisme es mostra com l’única proposta viable de futur per al nostre país. Tant l'autonomisme com el federalisme s'han mostrat inservibles o inviables per tal de gestionar la relació amb un Estat que no vol res més que el manteniment dels Països Catalans com una font de recursos econòmics sense reconèixer en cap cas la seva identitat pròpia ni el seu dret a decidir.
Les properes eleccions suposaran una clara tria entre dos camins. D’una banda els immobilistes i partidaris de què res canviï i a l’altre costat l’aposta clara i decidida per passar pàgina d’una vegada per totes a l’autonomisme. Cal dir alt i clar que l’única força política que ha situat el dret a decidir i la convocatòria d'un referèndum sobre el futur de Catalunya com a objectiu per la propera legislatura ha estat Esquerra Republicana de Catalunya, juntament amb les JERC.
No podem passar per alt que aquest 11 també arriba en un moment especialment complicat per al jovent. La crisi, tal com hem vingut denunciant, passa factura especialment als i les més joves, amb unes taxes d'atur insostenibles. A diferència d’altres, nosaltres tenim clar que és precisament la dependència política i econòmica un dels principals obstacles per poder fer front a la crisi actual amb totes les eines possibles.
Per tot això, aquest 11 de setembre ens sobren els motius per reclamar la independència de la nostra nació, per poder construir un futur pel jovent, per garantir els nostres drets i per trencar les cadenes que ens empresonen. És en aquesta línia que les JERC fem una crida al jovent lleidatà a sortir al carrer aquest 11 de setembre i a participar a la manifestació unitària que tindrà lloc a Lleida. Fem sentir la nostra veu per avançar cap a la Independència i la Justícia Social.
